Activitats de l’Associació any 2008

anagrama

EXCURSIONS I SENDERISME

EL RASPAT I EL FAIG RODÓ (30 de novembre de 2008)

Editar pdf de l’excursió

La iera (era) silenciosa de la casa de Raspat ens acull per deixar els vehicles i començar a caminar en direcció al Forat de l’Ovella o, ras i curt, al Portell. Així anomenat pels antics estadants de la casa.

La cisterna de Raspat sol mantenir encara l’aigua de la pluja. I és que aquí dalt no tenien cap font. Damunt la iera trobem una bassa petita, ja força malmesa i, per sota la casa, varen excavar a la penya la bassa Nova. La Teresa de Raspat explica que a les lloses tretes de la bassa s’hi trobaven escorpits rossos i força grossos i que quan eren petits els deien que “al pessic de l’escorpit no hi ha temps per anar al llit”.

Deixem la iera a la nostra esquena i encarats al cingle de Costabella, trobem el camí cap a Finestres, que s’enfila decidit pel mig d’un llossar. Al cap d’uns cinc minuts trobem un encreuament de camins. Obviem el de la dreta i el que puja dret per davant nostre i seguim pel de l’esquerra, que al moment ens fa creuar una ampla plaça carbonera. A partir d’ara caminem de flanc, més o menys de pla, pel costat de solei i per l’aulinar. Més endavant tornarem a deixar dos camins, més principals, que pugen per la nostra dreta en direcció al santuari de Finestres.

El Forat de l’Ovella o el Portell és un collet molt marcat i fàcil d’identificar. El traspassem. La vegetació ha canviat radicalment. El faig i els diversos tipus d’aurons han substituït l’aulina. Ara caminem en la mateixa direcció, de ponent, per la vessant del bac.

El camí regira, ens situa damunt el Portell i al nostre davant tenim el conjunt d’edificis del santuari de Finestres. Passem per un curt escaler i alternem aulines i faigs. On hi ha faig, el camí mig desapareix sota una catifa de fullaraca. Anem pujant.

Un terme geodèsic, avui dia ja desfasat per les noves tecnologies, i la sensació de no poder anar més amunt, ens indiquen que som al Puigsallança. És un bon mirador. En darrer terme i d’esquerra a dreta tenim Canigó, Comanegra, Bassegoda, les Salines, la Tossa d’Espinau, el Mont i, al capdavall de la dreta, la serra de Verdera, que submergeix els Pirineus en el mar. El nucli de població de més a l’esquerra és Santa Pau, i al seu damunt veiem la serra de Sant Julià del Mont. Aquesta allargassada serra, que va prenent d’altres noms, a cavall entre el Jonyell o riera de la Miana i el riu Ser, fineix a tocar la població de Serinyà. A primer terme i a la dreta s’aixeca el turó del Castell de Finestres i penjat a la vessant de solei el santuari de Finestres. Al mig dues planes: la vall de Mieres i al darrera la vall de Campmajor. Aquesta, separada de l’estany de Banyoles per la serra de Can Ginestar. A la dreta de la serra sobresurt una punta en la carena: l’ermita de Sant Patllari. La carena continua pujant progressivament fins atènyer Puig Sou, fàcil d’identificar per les antenes que espatllen el paisatge. És el puig més alt de la muntanya de Rocacorba. Veiem al fons, en dies clars i per damunt del mar el Montgrí.

Davallem del Puigsallança per un petit corriolet fins guanyar la carena. Aviat trobem unes boniques i grosses pedres termeneres de propietaris. Deixem a la nostra dreta el camí que baixa cap a la collada del Grau i Fontpobra, i en pocs minuts ens plantem al Faig Rodó

Ens trobem al capdamunt d’una fageda presidida per dos robustos exemplars de faig. Un cercle de seients de pedra, les singulars formes dels faigs desfullats i el silenci del paratge, tot plegat, li dóna un encant misteriós, talment màgic.

Uns borrosos senyals vermells ens indiquen el camí de tornada, un xic embardissat, direcció a ponent. Baixem per una vella pista de desforestar, ara reconvertida en camí. Més avall embranquem amb un camí més ample que baixa de la collada del Grau. Seguim baixant, ara més suaument però amb trams força eixorrancats.

Uns minuts enllà i on la pista fa un petit eixamplament i on hi ha una fita de pedra, trobem una bifurcació. Si seguíssim baixant per la pista passaríem per la Rovira, la Rovirota i la Plana, cases avui dia abandonades i mig enrunades. És el camí per anar cap a les Medes o cap a Sant Aniol.

Nosaltres trenquem a l’esquerra per un camí força fressat que al moment entra a dins d’un aulinar i pren direcció contrària a la que fèiem fins ara. Anem seguint unes velles marques vermelles. Uns minuts de caminar agradable ens porten a embrancar amb una altra pista de desemboscar.

Estem a la lleixa del Godall, per damunt del cingle de Costabella.

Anem cap a l’esquerra. Després d’un tram un xic tapat pels esbarzers recuperem el camí antic, per l’aulinar anem pujant suaument fins assolir un petit cairet. Un cop el traspassem entrem al país del faig. En dos o tres minuts enllacem amb el camí de l’anada cap el Puigsallança.

Continuem baixant fins el Forat de l’Ovella. Ara no el creuem. Ens seguim mantenint pel costat de la baga i del faig i pugem per la primera desviació que trobem cap a la dreta. Al moment retrobem el camí principal que puja de Clascar. És un vell camí empedrat que en una sola tirada ens situa davant del Sant Antoni, un petit oratori situat en el caire. Continuem en la mateixa direcció, sud-est, cap el santuari de Finestres. A l’inici del camí admirem el cingle de Costabella (baix) i de Can Barretina (dalt), separats per la feixa del Favar, per on passa un entretingut i solitari camí que uneix el santuari i Sant Aniol de Finestres.

Obviem els trencalls que per la nostra dreta baixen cap a Raspat i aviat el Santuari, l’hostatgeria, les runes de Ca l’Ermità i l’era ens donen la benvinguda.

Abans feien la festa de la Campana al santuari. Eren uns anys grassos i els pans que sobraven els llençaven pel cingle. Poc després va esclatar la guerra civil i deien que era el càstig per la disbauxa dels anys anteriors. Al costat de la porta de l’església hi ha una placa en memòria de la Lliberta Ferrarons, una dona molt devota a la verge de Finestres. Expliquen que, quan va morir, les campanes van fer 15 repics totes soles.

Davallem pel camí que passa per sota de l’església. Al moment deixem un corriol a la nostra esquerra que pel camí de la Lleixa ens duria al coll de la Palomera. Seguim baixant pel camí principal. Passem pel turó dels Forats, certament ple de caus o de petits avencs. Davallem ràpidament i quan trepitgem l’imperceptible turó de la Casa o turó de Raspat enforquem el camí de pujada del matí. En un moment acabem de baixar fins la iera de Raspat, on finalitza la nostra caminada.

Aquest escrit no s’hauria pogut fer sense la informació facilitada per la Teresa Coll de Raspat.

Editar pdf de l’excursió

RUÏTLLES – BASTARRA – CAN SALAVIA (5 d’octubre de 2008)

Comencem l’excursió a la font de Can Salavia, indret ombrívol i fresc, que atrau a tot caminant. Omplim les cantimplores i marxem. Tenim molt camí per endavant i ja hi ens hi refrescarem a la tornada.

Passem per sota de les Cadavalls i les feixes del Bosc. Peces de terra abans ben aprofitades. A la dreta, en el quintar de la Verdera hi pasturen els cavalls de la casa, força amagada per les plantes. Freguem les parets de la Cadellà. Al seu costat i més amagada queda la Cavella, en procés de restauració. Més endavant i un xic apartades del camí, veiem les estructures de Can Torrent i del paller, recentment reconvertit en vivenda.

Aviat i al capdamunt d’un quintar s’aixeca la magnífica casa de la Cadamont, que presideix aquest veïnat de Ruïtlles.

Ens enfilem per una pista que rodeja la casa i que ens durà a creuar el torrent de la Fontcaula, que avui du un insignificant cabal d’aigua, però que sempre sol rajar. Passat el torrent abandonem la pista i ens enfilem, ara ja per corriol, cap el collet de Bastarra.

El camí es estret, pedregós i afuat, desgastat pel continu pas de l’aigua, però té caràcter i t’acaba agradant. Al pic de la tardor tens el privilegi de caminar damunt les fulles dels trèmols, una veritable catifa d’or.

Quant ja desitgem que finalitzi la pujada, per la nostra esquerra marxa un petit camí que voreja les feixes de Bastarra. A un tir de pedra es troben la casa i la font. A tant sols cinquanta metres de desnivell del collet, la font no se sol eixugar mai. Un  últim esforç i en pocs minuts assolim el collet de Bastarra, on aflueixen cinc camins, actualment pistes de terra. Hem pujat un desnivell d’uns 370 metres.

De la primera pista que puja i se’n va per la nostra esquerra, un branc ens portaria a Collsaposa i un altre a Granollers de Rocacorba. La següent pista també ens duria a Granollers passant per Ca n’Oliveres. La tercera pista del collet que marxa per l’esquerra i que fa baixada, a Sant Martí de Llémena, i un branc d’aquesta ens faria arribar a l’ermita de Bustins i a Sant Aniol de Finestres. La següent i darrera pista, que es la que agafarem, de pla pren direcció nord-oest i va cap a l’ermita del Freixe.

El collet es fitat per una pedra termenera i per les runes de la Casa del Collet. Una petita vivenda, de només dues habitacions, on hi vivien els encarregats de vigilar el bestiar de diversos propietaris, que pasturaven per la zona. Sortim de pla del collet de Bastarra per aquesta darrera pista direcció el Freixe.

El color vermell intens de la terra ens indica que hem arribar al serrat Vermell. Un bloc de pedra a la vora del camí, on hi han tres creus gravades, és la Creu de Pedra. Uns diuen que és per recordar una pastoreta morta pels llops, d’altres diuen que s’hi reunien les bruixes, que s’hi havia mort una persona i que per la nit feia basarda passar per aquest indret.

Ara anem baixant. Després d’un parell de revolts tornem a trepitjar terra vermellosa. Som a Terres Vermelles. Per sota del camí hi han les runes de la Teuleria. Un petit forn que es devia construir per fer el teulat de Can Verdaguer.

Resseguim el planell Llarg, creuem l’aulinar del Verdaguer i pocs metres abans de passar pel costat de Can Serra, una de les cases del veïnat del Freixe, trobem el trencant cap a Can Salavia.

Deixem el camí del Freixe i girem a la dreta. Per camí ample però un xic tapat per la vegetació flanquegem el quintar de Can Serra i passem a frec del biot de Can Serra, ara sempre sec.

Quan arribem a la portellera d’en Serra, deixem el camí que fèiem de pla, i girem a l’esquerra.

Baixem decididament per un corriol estret. Després de la iera del Rodor, que es com un petit replà, creuem diverses velles pistes de desforestar, ja força embardissades, fins arribar a Can Salavia.

Passem pel costat de la casa (documentada ja a l’any 1238) i anem a trobar la carretera que puja de Mieres. A la cruïlla veurem el que queda de l’antic molí de Can Salavia.
Ara sí que ja ens hem guanyat refrescar-nos a la font.

(Aquest escrit no s’hauria pogut fer sense la informació facilitada per Carme Gifra del Verdaguer, Pere Masdevall del Puig i Pere Pagès de Can Minguet.

Mieres, 5 d’octubre de 2008

FONT DEL CÀNEM (8 juny de 2008)

L’ALTRE VESSANT DE LA SERRA DE FINESTRES: UNA PASSEJADA PELS CINGLES DE COSTABELLA (13 d’abril de 2008)

Fa poc més d’un any, entràrem a la serra de Finestres pel vessant de Mieres. Avui hi accedirem pel costat de Sant Aniol, més concretament pels cingles de Costabella.

Deixats els vehicles prop de l’església de Sant Aniol de Finestres (350 metres d’altitud), que es l’últim municipi de l’extrem sud de la comarca de la Garrotxa i capçalera de la conca de la Llémena.

Comencem a caminar, per pista de terra, direcció Costabella. Mentre passem per diverses masies, la Granada, la Faja, Purleda, veiem al fons els cingles de Costabella i el cingle de Can Barretina que s’alcen majestuosament per damunt de la vall i per on passarem més endavant.

Passem per la iera de Costabella, casa pairal i resguard d’aquest paratge, amb prudència i respecte, per no trencar el tan difícil equilibri que els seus estadants, des de fa dècades, mantenen amb l’entorn.

Ja al darrera de la casa i després de les Saleres comencem a enfilar-nos amb ganes. Pugem per corriol dret i força endimoniat, ja que el vell camí dels Matxos resta perdut i embardissat. Al cap de poca estona assolim el camí que passa per la lleixa del Favar. Ara continuem pujant lleugerament per la lleixa, a mig aire dels cingles de Costabella.

Creuem el clot de Can Barretina. Damunt nostre costa de trobar, sota el fullam i les bardisses, la font de Can Barretina. Poc més endavant, deixem el camí de la lleixa, que ens duria fins el santuari de Finestres, i trenquem a l’esquerra. Pugem de valent fins a tornar a creuar altre cop el torrent. Un tir de pedra i freguem les parets de Can Barretina. És una casa molt petita i en Pere de Costabella no l’ha vist mai habitada. Als seus estadants de feina no els en faltava pas, ja que forces feixes l’envolten.

Deixem les runes de la casa, submergides altre cop, en el treball silenciós d’integrar-se a la natura i pugem a trobar el camí que passa per la lleixa del Godall. El seguim pocs metres a la dreta, fins embrancar amb el camí (953 m.), que els habitants de les cases d’aquests paratges utilitzaven per anar al santuari de Finestres.

Nosaltres l’agafem en sentit contrari al santuari. Sortim a un espai obert, la Serramitjana. Baixem per aquest camí enllosat i de mal anar, fins el pla de la Serramitjana, un petit planell, on ens desviem a l’esquerra per passar pel caire de la Iera del Boix (832 m.)

Costa de creure que enmig de zones tan boscoses puguem trobar aquest cim esmolat, net de vegetació i amb una vista a vol d’ocell: dominem les valls de la Llémena i a la dreta del puig de la Suca la gran casa de la Plana i al seu damunt el volcà de la Conagra i la Casanova de les Medes. Més a la dreta les runes de la Rovirota i al seu damunt el Mas Ventós.

Davallem pel cim fins el collet de la Iera del Boix. Obviem el camí de la Suca i el camí dels Llims, que marxen cap a ponent i cap a solixent, i ens endinsem per cloterals on el boix es el rei.

De seguida, remuntem per passar a frec de les runes de dues cases, primer per la Rovira i després per la Rovirota. Estan situades en un emplaçament privilegiat, a solell i resguardades de la tramuntana per la serra de Finestres.

La Rovira, la Rovirota, Can Barretina, la Plana i Mas Ventós pertanyien al santuari de Finestres.

Un corriol curt, i encara de bon passar, ens condueix a la font de la Rovirota. Enmig del fondal trobem un viver amb rentadora i la font bastida de pedra, però malauradament seca.

Per pista i per camí vell travessem una fageda solitària, acompanyada de grèvol i de boix, i davallem cap a la Plana. Passem per la Serradora, en el clot de Matabous. El topònim ens recorda que en aquest indret va funcionar durant anys una serradora que tallava travesses pel tren.

Els camps del quintà de la Plana ens condueixen fins la que fou gran casa senyorial de la Plana (705 m.). Deshabitada, dol de veure com es va degradant, any rere any.

Prop de la casa enfilem un bon camí que ens pujarà fins la Casanova de les Medes (825 m.) i el volcà de la Conagra. Ens hem tornat a enlairar i en aquest magnífic espai obert de la Conagra tenim bones vistes del Puigsallança i de Finestres, amb la casa de Mas Ventós al nostre davant mateix.

Per camí ample davallem suaument cap a Sant Joan de les Medes, que ens encisarà només d’arribar-hi. La cabanya i la iera del Serrat (fa uns 12 anys s’endugueren les pedres de la casa per fer marges per una vinya prop de les Encies) i l’Aulina de la Cabanya ens donen la benvinguda. La senzillesa i la construcció curiosa de la petita ermita de Sant Joan es mereix la nostra atenció. A l’altre costat dels camps ens miren amb tristesa les runes de la casa de Gobert i un xic més amunt, trobaríem les de la Cadavall.

Caminem travessant aquest espai tan bonic i que havia estat ple de vida.

Davallem per feixes amples cobertes de flors, amb marges vermellosos, fets de pedra volcànica de la Conagra, fins la pista de les Encies.

Just damunt de la font dels Socals, deixem el nostre camí per anar a veure el pas o pont del Diable, en el torrent de la Plana. Un pont natural entre penya-segats, on el diable ens té preparat un parany, segons conten les rondalles de vora el foc.

La font dels Socals és de les poques que ragen per aquests verals, tot i que ha minvat molt el seu cabal. Potser es ven massa aigua a dins de garrafes i les fonts se’n ressenten?

Baixem pel camí de la Mina entre el rec de la Font dels Socals i el torrent de la Plana. La Mina és una enfonsada al costat esquerra del camí. Diuen que per anys era més fonda i que s’havia treballat extraient-ne material.

Al final de la baixada el camí creua el torrent de la Plana, però primer paga la pena d’anar a veure la cova dels Trabucaires. Una magnífica bauma, vora el torrent. Si pogués parlar, la d’anècdotes que ens explicaria dels personatges que al llarg dels segles s’hi deurien abrigar.

Mig tapades per la vegetació treuen el nas les runes de Ca l’Anneta, a l’altre costat del rec de la Font dels Socals.

Ens enfilem a trobar la carretera que baixa de les Marrades i que ens baixará cap a Sant Aniol.

Després de creuar el torrent dels Llims passem pel paratge del Forn de la Faja. Diuen que hi havia un forn i que la carretera el va espatllar. Unes pedres negres, com recremades, afloren al costat del camí. Quan el torrent dels Llims es congria amb la unió dels de la Plana i de la font dels Socals, forma la riera de les Medes. Més avall canvia, amb el nom de riera de la Llémena.

Abans del trencall a Costabella davallem, pels camps ermats de sota la Faja, cap a la Telleda. Creuem la Llémena, ben pobra d’aigua, i una vella canalització, ara inutilitzada, que conduïa l’aigua des de la Resclosa, a la riera, per regar els camps de la Telleda. Ara anem pel camí d’Anar a Missa dels estadants de les Medes, que passa per Ca l’Anneta.

Deixem la Telleda a la nostra dreta. Fem un tram enquitranat i, poc després de Can Serrat, ens adjuntem amb el camí d’Anar a Missa de les cases del veïnat de Costabella.

Deixem la carretera i, per corriol entre camps, arribem a l’església de Sant Aniol de Finestres, no gaire lluny de on hem deixat els cotxes.

(Informació facilitada per Pere Torra de Costabella)

Diumenge, 13 d’abril de 2008

Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Banyoles i l’Associació d’Amics de la Serra de Finestres i de l’entorn de Mieres


LES CAVALLERIES I L’ESGLÉSIA DEL PUJOU (21 de març de 2008)


Iniciem la caminada en un indret força conegut: Pedres Picades. Aquest collet, situat a l’extrem de llevant de la serra de Finestres, connecta els nuclis de població de Mieres i de Sant Aniol de Finestres.

Ens encaminem cap a l’oest, direcció els Tres Camins o coll de la Palomera, pel camí carreter que ens aproparia al santuari de Finestres. Però al cap de poca estona i després d’obviar un primer trencant, un xic embardissat, trenquem a l’esquerra per una pista que ens durà als Saiols.

Caminem pel solei. Creuem un primer torrent, el rec de Puig Cabré, que més avall pren el nom de rec de la Rovira, i flanquegem el Puig Cabré. Després traspassem el torrent de Fontcalenta. Ara flanquegem el Serrador, un turó allargassat que havia estat cultivat, i la Cresta, el seu extrem ponentí que penja damunt de la casa dels Saiols.

Deixem el bosc i entrem en un espai obert, amb camps i d’una bellesa acollidora i sentimental: és el Pla Gran dels Saiols.

A la nostra esquerra tenim la Triola, un primer quintà molt tapat per les bardisses. A continuació s’aixeca el turó de la Bassa. Si entrem en el pla Gran, direcció migdia-ponent, trobem la bassa dels Saiols, de la qual l’aigua resisteix a marxar. Al seu costat hi havia la Teuleria dels Saiols. De la bassa en avall es despenja el quintà de la Bassa, que s’acaba en el camp del Padró. Més a la dreta, i per damunt de la bassa, tenim el turó de la Cavalleria o els Perers, que és cap on ens encaminarem. En el caient bac del turó hi ha els castanyers dels Saiols que ressegueixen el quintà de la Castanyeda, ja als peus de la gran casa pairal dels Saiols, avui dia força enrunada i mig tapada per la vegetació. Els Saiols havia estat una important masia. A l’any 1873, s’hi van hostatjar Alfons de Borbó i d’Àustria -pretendent carlí a la corona d’Espanya- i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança, quan es van entrevistar amb el general Savalls al santuari de Finestres.

Si aixequem més la vista i mirem les muntanyes properes, direcció llevant tenim més proper el puig de Capell per damunt del collet de Bastarra; el segueixen, resseguint la carena que marxa cap a sol ixent, el Llebrera, el Moner i, entremig d’ells dos i al darrera, Puig Sou, que suporta les antenes de comunicacions. Més enllà ressalta el cingle de Golany. Discretament treu el nas el Comaestremer i, a continuació, Puig ses Arques tanca l’horitzó.

Si ens encarem cap al nord i avancem cap a ponent el panorama es prou atractiu: destaca el turó del Castell, a mig aire el santuari de Finestres i, a la seva esquerra, s’aixeca Puigsallança, màxima altitud de la serra de Finestres. Més cap a ponent són ben visibles el cingle de Can Barretina i per sota seu els cingles de Costabella.

Passem pel costat de la bassa dels Saiols i enfilem cap al turó de la Cavalleria o els Perers. A l’entrada del bosc ens crida l’atenció un floc de 9 besses d’auró blanc. Totes elles són rebrolls de la mateixa soca. Devia haver estat un bonic auró. En un no res som a dalt del turó i baixem un xic per l’altre costat fins trobar una gran estuna o enfonsament rectangular enmig del bosc: són les Cavalleries.

Conten que durant les guerres carlines i quan els carlins dominaven aquesta part de territori, a dins l’estuna (que fa una trentena de metres de llargada) hi estabulaven fins a cent cavalls, per restar amagats i sorprendre ràpid l’enemic. Sembla que antigament una part de l’estuna tenia sostre, ara ja s’ha ensorrat i amb el pas dels anys s’ha anat omplint de sediment.

De les Cavalleries anem a trobar el camí vell que la gent dels Saiols utilitzava per anar cap a Sant Aniol de Finestres. El pasturar de les vaques ha obert diversos corriols paral·lels al camí vell. Anem baixant pel camí més fressat, encara força ample i fent diversos revolts. El revolt dels Tres Dimonis és el que queda més a ponent del camí. Observem al terra i al mig del revolt una grossa llosa plana amb tres concs o forats rodons, formant un curiós triangle. És la petja dels Tres Dimonis.

Expliquen que per allà van passar tres diables i van deixar marcat a la roca la petjada del seu unglot. L’avi dels Saiols explicava als nets, a la vora del foc, que el diable es va trobar Nostre Senyor i aquest li féu el senyal de la Creu; el dimoni, impotent, no va poder evitar de caure de genolls i de cap a terra. De la ràbia, va treure tant de foc que deixà foradada la llosa per sempre més. Els masovers dels Saiols diuen que passar de nit per aquest indret feia malastrugança. En el nostre país abunden les petjades de diables i de sants. No gaire lluny d’aquí, en el veïnat de Roca, en el municipi de Sant Miquel de Campmajor, són prou conegudes les petjades del Diable enmig del riu Ser.

Aquestes cassoletes gravades a la roca (caldria que un expert determinés si aquestes són d’origen natural o fetes per l’home) normalment es troben relacionades amb la cultura dolmènica. El conjunt de dibuixos i formes geomètriques gravats a la roca, de la qual les cassoletes en formen part, s’anomenen “inscultures”.

Continuem baixant una estona més pel camí a Sant Aniol fins a l’alçada del camp del Padró. Creuem el camp i la línea elèctrica, per endinsar-nos en el paratge del Pujou. Just quan traspassem el caire del Pujou podem optar per fer dos itineraris diferents.

Si seguim pel camí més fressat, que marxa força de pla i que ara pren direcció nord, resseguirem les parets del cingle i arribarem a l’església del Pujou. El nom s’escau pel conjunt de les columnes del cingle i de la cova o bauma, que hi ha enmig del cingle, i que, de lluny i sense la vegetació que ara desvirtua l’efecte, diuen que semblava una església.

El camí continua flanquejant pel solei enmig d’antigues feixes i creuant diverses places carboneres.

L’altra opció és anar a veure la cambra dels Lladres, la bauma situada enmig de les columnes de “l’església”.

Quan el camí creua el caire del Pujou, deixem el camí més fressat de flanqueig i ens enfilem fortament amunt, uns dos minuts, fins assolir una lleixa, que també pel solei va a mig aire flanquejant pel cingle. Primer trobarem petites cavitats fetes per l’erosió de l’aigua abans d’arribar a la cambra dels Lladres. És una bauma remarcable, amb finestra inclosa.

Si continuem sempre per la lleixa, camí estret i força de pla, anirem a trobar, en pocs minuts, el camí principal.

Després d’ajuntar-se els dos camins, anem pujant lleugerament. Costa de creure que unes quantes setmanes enrere per aquest camí quasi bé no hi passaven ni els senglars, d’embardissat que estava.

Enllacem amb una pista de desemboscar. Passem just per sota de les feixes del quintar de la Triola, molt embardissades. Tot seguit traspassem el caire de la Triola, i ja sempre per pista continuem direcció Pedres Picades. Davant nostre tenim la Rovira, una casa molt ben situada i actualment habitada.

Quan trobem el primer torrent, el torrent de Fontcalenta, ens arriba per l’esquerra i força tapat per la vegetació, el camí vell d’anar a peu dels Saiols a la Rovira. Canviem un xic de direcció quan creuem el caire de les Barraques. A aquest paratge se l’anomena la Barraca. El nom ens remet a antics oficis de bosquetans i carboners. Un darrer esforç per superar una curta pujada i poc després de passar, per segona vegada en el mateix dia, el rec de Puigcabré, ens situem a Pedres Picades, punt d’inici d’aquesta caminada.

Informació facilitada per la família Serra dels Saiols, la Teresa de Raspat, en Pere del Puig i en Joan Tarrés de la Rovira.

21 de març de 2008

Editar pdf d’aquesta excursió


L’AULINA RODONA (2 març 2008)

Editar pdf d’aquesta excursió

Iniciem la caminada damunt de l’ermita del Freixe pel camí carreter direcció al collet de Bastarra. Passem entre la cabanya i l’abandonada casa de Can Serra. Els llorers, bons colonitzadors, omplen aquest rodals.

Al cap de poc deixem el camí a Bastarra i anem a la dreta pel camí de Bustins de Sant Aniol. Tenim una bonica panoràmica de les muntanyes que es retallen a l’horitzó: de dreta a esquerra veiem la Roca de Migdia, el turó del Castell de Finestres, el Santuari de Finestres, Puigsallança, cingles de Can Barretina i, a sota seu, la lleixa del Favar. A continuació, els cingles de Costabella. Pel darrere treu el nas Puigsacalm i, en primer terme, la Iera del Boix i la Suca, i on fineix l’horitzó Cabrera i el cingle d’Aiats.

Passem pel costat de les despulles de la que havia estat gran casa del Verdaguer i, just a la vertical de la bassa del Verdaguer, trenquem a l’esquerra i deixem el camí a Bustins. Més endavant, per la nostra dreta, marxa l’embardissat camí a la Rajoleria.

Enllacem amb el camí a Bastarra. Al moment passem per Terres Vermelles. L’argila de la zona abastia la Teuleria, que tenim als nostres peus. Com a mínim fa més de 60 anys que s’abandonà aquesta industria.

Per la nostra esquerra marxa el vell camí a Bastarra, abans que s’obrís la pista actual. Fins ara ens ha acompanyat la vegetació d’aulinar amb arboç. Com que anem entrant cada cop més a bac, l’anirem substituint per una altra més pròpia d’indrets humits.

Pugem lleugerament i, després d’uns revolts, abandonem definitivament el camí a Bastarra i pugem a la dreta, per una pista de desemboscar. Ara ja ens envolta el faig amb el grèvol i el trèmol.

Faig Trèmol

Quan portem poc més de 20 minuts caminant, deixem la pista de desemboscar, que s’embardissa força, i pugem a la dreta per un vell corriol. Ara pugem decididament pel mig d’una fageda esplendorosa.

Un sotabosc marró de fulles seques, la verdor esclatant de les falgueres i de les molses i un silenci sorollós fan que tot plegat sigui una delícia passejar per aquest indret. Creuem el rec Gros o de la Font del Verdaguer.

Una pista de desemboscar que ens barra el pas ens retorna a la realitat. La seguim uns metres a l’esquerra i tornem a pujar de valent. Ara gairebé sense camí, seguint les traces de cabirols i senglars.

Una altra pista. La creuem i recuperem el vell i bonic corriol. Quan deixem el bac i ens acostem a solei recuperem l’aulinar. És el caire de la Font.

De nou les pistes ens esborren el nostre camí. Fem uns metres pel mig del bosc fins atènyer un ample camí travesser. Som ja prop del caire que baixa de puig de Capell. Mig minut cap a l’esquerra, pugem un marge i, en poc més de mitja hora, des del Freixe, hem assolit el nostre objectiu: l’Aulina Rodona, també anomenada Aulina de la Torre.

Segons ens explicava la Carme del Verdaguer, aquest bonic exemplar d’aulina segueix dempeus perquè fa de terme de tres propietaris. Ja estava marcada per ser tallada, però per no posar-se d’acord a quin dels tres propietaris pertanyia, es va salvar de les destrals dels llenyataires. Per la forma de les branques dóna la sensació que havia estat arranjada per ser una aulina reclamadora. O sigui que s’utilitzava per caçar el tord o d’altres ocells pel sistema del reclam i les palletes untades de vesc.

Marxem de l’aulina, baixant, més o menys, pel caire de Can Bac, que fa de partió entre els municipis de Mieres i de Sant Aniol. Tornem a caminar entremig d’aulines i de brucs. Baixem sempre, gairebé sense camí, resseguint traces de cabres assilvestrades i les restes d’un camí vell. Prenem la segona pista de desemboscar que trobem, cap a la dreta, fins arribar a un bosc més vell i que fa temps que no s’ha tallat.

Seguim baixant, ara per un bosc més net i esclarissat, fins que trobem la carretera del Freixe a Bustins. Fa uns trenta minuts que estàvem a l’aulina Rodona. Anem cap a la dreta i al cap de dos minuts trobem Can Bac. Aquesta casa situada al mig de la separació dels termes municipals, al llarg dels anys, tant ha format part del municipi de Mieres com del de Sant Aniol, segons la interpretació dels encarregats de termenejar. Actualment pertany a Mieres.

Com sol ser força habitual, la cabanya es conserva millor que la casa. La porta de fusta de roure, mig ajaguda a terra, ja no ens barra el pas i només els nius d’ocells ens donen la benvinguda. La casa va ser construïda al damunt de grossos blocs de pedra. Un pessebre i quatre lloses del terra és gairebé tot el que resta sencer d’aquesta casa. Flocs d’avellaners ja fa desenes d’anys que envaeixen les feixes més properes a la casa.

Continuem caminant direcció al Freixe. Uns metres enllà, per damunt del camí, hi trobem la bassa de Can Bac. Amb la poca pluja caiguda i sense cap manteniment, ens sorprèn de veure-la plena d’aigua. Al seu costat, hi conviu un plàtan, atapeït d’heures, que ens retorna la visió trista i nostàlgica de l’abandonament de la casa.

Seguim en la mateixa direcció. Passem entremig del quintà de Can Bac, que ja és més bosc que quintà. Alternem solei i bac. La vegetació va canviant. Trobem castanyer, faig i auró. El roure ens ha anat acompanyant durant tota la sortida. A la primera arraconada baga que passem ens apareix el boix.

Castanyer Avellaner

Uns deu minuts després de Can Bac, per l’esquerra se’ns ajunta una pistota, força embardissada, que ve de Ca l’Espardenya i de Bustins. Creuem, sense adonar-nos, el caire del Mig i, després, un primer torrent remarcable, el clot del Faig. A continuació, el caire de la Font (enfilada del camí es troba la font Fresca o font de Can Bac) i un altre torrent, el rec Gros o rec de la Font del Verdaguer.

A prop del camí i sense rajar trobem la font del Pla de la Font o font del Verdaguer. En aquests paratges conviuen diversos tipus d’aurons: el blanc, el negre i la blada. Ara caminem per sota del pla de la Font.

Auró blanc Auró negre Blada

Al moment deixem la baga per entrar a solei. Apareixen la ginesta, ginebres i l’arboç. Els peus femenins dels ginebres són plens de fruits.

Retrobem la bassa del Verdaguer i, a partir d’aquí, desfem camí fins on hem deixat els vehicles aquest matí.

Mieres, 2 de març de 2008

Informació facilitada per Joan Tarrés de Can Bac, Carme Gifra del Verdaguer i Pere Masdevall del Puig

Editar pdf d’aquesta excursió

APLECS

APLEC DEL FREIXE (27 abril 2008)

ALTRES ACTIVITATS

24 HORES DE MUNTANYA (11 abril 2008)


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: