Cavalleries (març, 2008)

LES CAVALLERIES I L’ESGLÉSIA DEL PUJOU

Iniciem la caminada en un indret força conegut: Pedres Picades. Aquest collet, situat a l’extrem de llevant de la serra de Finestres, connecta els nuclis de població de Mieres i de Sant Aniol de Finestres.

Ens encaminem cap a l’oest, direcció els Tres Camins o coll de la Palomera, pel camí carreter que ens aproparia al santuari de Finestres. Però al cap de poca estona i després d’obviar un primer trencant, un xic embardissat, trenquem a l’esquerra per una pista que ens durà als Saiols.

Caminem pel solei. Creuem un primer torrent, el rec de Puig Cabré, que més avall pren el nom de rec de la Rovira, i flanquegem el Puig Cabré. Després traspassem el torrent de Fontcalenta. Ara flanquegem el Serrador, un turó allargassat que havia estat cultivat, i la Cresta, el seu extrem ponentí que penja damunt de la casa dels Saiols.

Deixem el bosc i entrem en un espai obert, amb camps i d’una bellesa acollidora i sentimental: és el Pla Gran dels Saiols.

A la nostra esquerra tenim la Triola, un primer quintà molt tapat per les bardisses. A continuació s’aixeca el turó de la Bassa. Si entrem en el pla Gran, direcció migdia-ponent, trobem la bassa dels Saiols, de la qual l’aigua resisteix a marxar. Al seu costat hi havia la Teuleria dels Saiols. De la bassa en avall es despenja el quintà de la Bassa, que s’acaba en el camp del Padró. Més a la dreta, i per damunt de la bassa, tenim el turó de la Cavalleria o els Perers, que és cap on ens encaminarem. En el caient bac del turó hi ha els castanyers dels Saiols que ressegueixen el quintà de la Castanyeda, ja als peus de la gran casa pairal dels Saiols, avui dia força enrunada i mig tapada per la vegetació. Els Saiols havia estat una important masia. A l’any 1873, s’hi van hostatjar Alfons de Borbó i d’Àustria -pretendent carlí a la corona d’Espanya- i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança, quan es van entrevistar amb el general Savalls al santuari de Finestres.

Si aixequem més la vista i mirem les muntanyes properes, direcció llevant tenim més proper el puig de Capell per damunt del collet de Bastarra; el segueixen, resseguint la carena que marxa cap a sol ixent, el Llebrera, el Moner i, entremig d’ells dos i al darrera, Puig Sou, que suporta les antenes de comunicacions. Més enllà ressalta el cingle de Golany. Discretament treu el nas el Comaestremer i, a continuació, Puig ses Arques tanca l’horitzó.

Si ens encarem cap al nord i avancem cap a ponent el panorama es prou atractiu: destaca el turó del Castell, a mig aire el santuari de Finestres i, a la seva esquerra, s’aixeca Puigsallança, màxima altitud de la serra de Finestres. Més cap a ponent són ben visibles el cingle de Can Barretina i per sota seu els cingles de Costabella.

Passem pel costat de la bassa dels Saiols i enfilem cap al turó de la Cavalleria o els Perers. A l’entrada del bosc ens crida l’atenció un floc de 9 besses d’auró blanc. Totes elles són rebrolls de la mateixa soca. Devia haver estat un bonic auró. En un no res som a dalt del turó i baixem un xic per l’altre costat fins trobar una gran estuna o enfonsament rectangular enmig del bosc: són les Cavalleries.

Conten que durant les guerres carlines i quan els carlins dominaven aquesta part de territori, a dins l’estuna (que fa una trentena de metres de llargada) hi estabulaven fins a cent cavalls, per restar amagats i sorprendre ràpid l’enemic. Sembla que antigament una part de l’estuna tenia sostre, ara ja s’ha ensorrat i amb el pas dels anys s’ha anat omplint de sediment.

De les Cavalleries anem a trobar el camí vell que la gent dels Saiols utilitzava per anar cap a Sant Aniol de Finestres. El pasturar de les vaques ha obert diversos corriols paral·lels al camí vell. Anem baixant pel camí més fressat, encara força ample i fent diversos revolts. El revolt dels Tres Dimonis és el que queda més a ponent del camí. Observem al terra i al mig del revolt una grossa llosa plana amb tres concs o forats rodons, formant un curiós triangle. És la petja dels Tres Dimonis.

Expliquen que per allà van passar tres diables i van deixar marcat a la roca la petjada del seu unglot. L’avi dels Saiols explicava als nets, a la vora del foc, que el diable es va trobar Nostre Senyor i aquest li féu el senyal de la Creu; el dimoni, impotent, no va poder evitar de caure de genolls i de cap a terra. De la ràbia, va treure tant de foc que deixà foradada la llosa per sempre més. Els masovers dels Saiols diuen que passar de nit per aquest indret feia malastrugança. En el nostre país abunden les petjades de diables i de sants. No gaire lluny d’aquí, en el veïnat de Roca, en el municipi de Sant Miquel de Campmajor, són prou conegudes les petjades del Diable enmig del riu Ser.

Aquestes cassoletes gravades a la roca (caldria que un expert determinés si aquestes són d’origen natural o fetes per l’home) normalment es troben relacionades amb la cultura dolmènica. El conjunt de dibuixos i formes geomètriques gravats a la roca, de la qual les cassoletes en formen part, s’anomenen “inscultures”.

Continuem baixant una estona més pel camí a Sant Aniol fins a l’alçada del camp del Padró. Creuem el camp i la línea elèctrica, per endinsar-nos en el paratge del Pujou. Just quan traspassem el caire del Pujou podem optar per fer dos itineraris diferents.

Si seguim pel camí més fressat, que marxa força de pla i que ara pren direcció nord, resseguirem les parets del cingle i arribarem a l’església del Pujou. El nom s’escau pel conjunt de les columnes del cingle i de la cova o bauma, que hi ha enmig del cingle, i que, de lluny i sense la vegetació que ara desvirtua l’efecte, diuen que semblava una església.

El camí continua flanquejant pel solei enmig d’antigues feixes i creuant diverses places carboneres.

L’altra opció és anar a veure la cambra dels Lladres, la bauma situada enmig de les columnes de “l’església”.

Quan el camí creua el caire del Pujou, deixem el camí més fressat de flanqueig i ens enfilem fortament amunt, uns dos minuts, fins assolir una lleixa, que també pel solei va a mig aire flanquejant pel cingle. Primer trobarem petites cavitats fetes per l’erosió de l’aigua abans d’arribar a la cambra dels Lladres. És una bauma remarcable, amb finestra inclosa.

Si continuem sempre per la lleixa, camí estret i força de pla, anirem a trobar, en pocs minuts, el camí principal.

Després d’ajuntar-se els dos camins, anem pujant lleugerament. Costa de creure que unes quantes setmanes enrere per aquest camí quasi bé no hi passaven ni els senglars, d’embardissat que estava.

Enllacem amb una pista de desemboscar. Passem just per sota de les feixes del quintar de la Triola, molt embardissades. Tot seguit traspassem el caire de la Triola, i ja sempre per pista continuem direcció Pedres Picades. Davant nostre tenim la Rovira, una casa molt ben situada i actualment habitada.

Quan trobem el primer torrent, el torrent de Fontcalenta, ens arriba per l’esquerra i força tapat per la vegetació, el camí vell d’anar a peu dels Saiols a la Rovira. Canviem un xic de direcció quan creuem el caire de les Barraques. A aquest paratge se l’anomena la Barraca. El nom ens remet a antics oficis de bosquetans i carboners. Un darrer esforç per superar una curta pujada i poc després de passar, per segona vegada en el mateix dia, el rec de Puigcabré, ens situem a Pedres Picades, punt d’inici d’aquesta caminada.

Informació facilitada per la família Serra dels Saiols, la Teresa de Raspat, en Pere del Puig i en Joan Tarrés de la Rovira.

21 de març de 2008

AMICS DE LA SERRA DE FINESTRES I DE L’ENTORN DE MIERES